Iaia Rosita

Les persones no moren quan se’n van del nostre costat, deixen de ser-hi quan les oblidem.

Jo doncs, no l’oblido.

Dimarts vespre, just després que Déu la cridés al seu costat, seia al costat de la butaca on s’acostumava a estar asseguda i pensava, creia, que els anys que l’he coneguda hi he trobat, en ella, una persona plena.

Durant aquests anys, gairebé diria que per ella la família ho era tot, el més important. No oblido cada cop que parlant amb ella m’ha preguntat com m’havia anat aquell examen, o aquell viatge que havia de fer, o aquella entrevista de feina. I aprofitava per explicar-me les peripècies de la resta. Tenia una especial preocupació, una especial atenció en la família.

He vist en ella un exemple de sacrifici i autoexigència. Des de recordar-la netejant casa seva fins a l’últim racó amb gran meticulositat, fins preparant-me el berenar després d’escola amb mètode, pausadament, com calia fer-ho, i sense oblidar-hi mai res: les olives, l’aigua, el pa, els tomàquets, l’oli, la sal, l’embotit, les tovalles, el tovalló. Sempre tot a punt. Sempre tot al seu lloc. Una persona d’ordre.

Potser per això, per ser una persona entregada a la família però a l’hora tan exigent amb si mateixa, sempre he vist en ella una àvia dura, de les d’abans. No va pretendre mai complaure’m, com a propòsit principal. Era exigent i preocupada. Encara sembla que la senti dir-me que “on vas vestit d’aquesta manera”, o “que lleig que estàs amb aquesta barba de quatre dies”. Els últims anys, crec que veient que ja no hi tenia gran cosa a fer per canviar-nos, s’ho prenia de més bon humor. En ella hi veia una persona preocupada pels seus.

En la persona plena, exigent, bolcada als altres, atenta i preocupada per la família, hi he trobat una persona per estimar, que no s’ha mort perquè se n’hagi anat del nostre costat; viu en nosaltres, viu en el nostre record. Descansi en pau.