ja està fet, ja en tinc trenta. Avui ha estat un dia ple d'emocions. He plorat, he rigut, he enyorat, he agraït, he somrigut... No sé gaire bé què dir-vos i tinc tantes ganes de dir-vos tantes coses, ja em coneixeu... Estic més content que no sembla. Porto viscudes tres dècades (que tampoc és tant) i he procurat fer-ho intensament. He estimat, he oblidat, he recordat, he trobat a faltar, he donat gràcies, he abraçat, he enamorat, he après, he caigut, he donat la mà, he avançat... I m'han estimat, m'han oblidat, m'han recordat, m'han trobat a faltar, m'han donat les gràcies, m'han abraçat, m'han enamorat, m'han ensenyat, m'han fet caure, m'han donat la mà, m'han ajudat a avançar... I tinc ganes de seguir fent-ho. No sé per què dono tanta importància a aquestes coses, no sé per què em poso d'aquesta manera, en moments com aquest. Suposo que la cojuntura, el context (ara que torno a la filologia, on es dóna tanta importància al context) hi tenen molt a veure. Aquest any, el dels trenta, ha estat, de fet, meravellós. És cert que m'he fotut alguna bona bufa i que n'he sortit una mica de gairell; però també ho és que m'ha regalat sorpreses meravelloses (i ben guanyades). M'ha regalat amics, m'ha regalat amor, m'ha regalat teatre, m'ha regalat música... El meu pas dels 29 als 30 serà el de Prime Time, el d'Algú que miri per mi, el de Polseres vermelles, el d'Un Viatge al Voltant del Sol... El de Mallorca, el d'Eivissa, el de Deià, el de Jamiroquai, el de la sala Monasterio, el del Borneo, el del Pipa's Club, el de Sopa de Cabra, el de The Wall, el de Primer Amor, el de Purple Rain, el de Midnight in Paris, el de Postcards from Paraguay, el de Tòquio Blues, el de Razzmatazz, el de València... En el fons, no puc queixar-me. Guardo molts bons records, d'enguany. I jo, nostàlgic emperdernit, avui tinc ganes de cridar que "tot és ara, mira endavant!". Avui la meva amiga (i mentora) Núria Pino em deia "sigues valent per dir adéu i per dir hola". I suposo que es tracta d'això, de ser valent per seguir caminant (com m'ensenyava fa un parell de dies el meu nou amic Oriol, una de les sorpreses boniques d'aquest final de dècada). Les pors, com em deia una altra bona amiga, ens les creem nosaltres solets. I potser va essent hora d'arraconar-les, com cantem els ToquiQuiToqui ("Tanca els ulls i respira. A fer punyetes la por!"). Vull dir-vos que no m'espanta caminar, que no m'espanta descobrir. És cert que sóc més lent que d'altres, per a certes coses, però encara tinc il·lusions i il·lusió per tenir-ne de noves. I sé que m'esperen moltes coses, moltes sorpreses. I ja n'he tingut algunes, les darreres setmanes (de precioses). I he trobat uns altres ulls i unes altres orelles i unes altres mans que tenia molt a la vora però a les quals no havia prestat prou atenció (divendres a la nit posarem fil a l'agulla), i d'altres que m'han caigut com una poma newtoniana. I estic encantat de la vida, en aquest sentit. I encara més de veure que tanta gent que fa tan de temps que m'acompanya, segueix ben a la vora, d'una manera o altra (que les distàncies ja no es mesuren en centímetres sinó en afecte). Sóc plenament conscient, però, que "todo pasa y todo queda, pero lo nuestro es pasar". I que navegant descobrim ports preciosos, però que arriba un moment que convé dir "bon vent i barca nova". Que els dracs viuen per sempre però els nens ens fem grans; que descobriré nous jocs que m'agradaran tant. Però no vull nits grises ni tristes ni dracs que s'enfonsin plorant. Vull poder recordar amb un somriure i que la llum d'aquest somriure il·lumini el que em queda per descobrir. Prenent-me temps, sense córrer, que la pressa mata. Però sempre a punt.
Un petó molt i molt gran. Ens veiem aviat. O quan faci falta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada