Catalunya II

Hi seguint amb la tendència de sempre: un estat que aprova lleis comprometent recursos de les autonomies. I així ens va!

Una autèntica vergonya de governants espanyols que només fan que propaganda. Visca aquestes esquerres, doncs! Paguen els seus dependents amb els nostres calers, i per als nostres no en queden. amb 60 milrions d'euros més al dia... quantes coses faríem.

I ja que he encetat aquest debat... fa temps que em volta pel cap una qüestió: que cal per despertar-nos? És a dir, pot semblar que m'agradi molt aquesta cançó de l'endafós de "ui que mira que no retornen tants diners", "ui que mira que ens perjudiquen per aquí",...

D'ençà de la proclamació del català emprenyat, i sobretot havent passat els mesos i amb alguna gran manifestació pel mig, em pregunto què carai ens cal per dir prou. Hi ha gent que es pregunta o que fa mofa perquè CiU no aplica polítiques dràstiques. Com voleu que apliqui polítiques dràstiques si els ciutadans no li reclamen polítiques dràstiques! Sí, una gran manifestació, i entra SI al Parlament, però a l'hora de la veritat, qui reclama? Qui diu ja n'hi ha prou i és conseqüent i fa el que calgui per dir que ja n'hi ha prou? Si realment fos tan greu el que està passant diríem prou, i votaríem en conseqüència, i faríem coses en conseqüència. N'hi ha molts que no estem sent conseqüents i m'hi considero, i em fa mala sang. Metges cobrant poc, vacants que no es cobreixen, malalts que no reben el que la llei diu, pares que no reben les ajudes que la llei diu per cadascun dels fills que té, infants a les escoles sense portàtils com a d'altres llocs de El Reino, carreteres de peatge,... i aquí, anar fent, d'aquí quatre anys ja anirem a votar i a veure què surt. I el país potser està més enfonsat però tan li fot.

Serem capaços de reconèixer el punt de no retorn? Serem capaços de reaccionar quan veiem que hi hem arribat, a aquest punt a partir del qual recuperar l'estat de benestar que teníem ja no serà possible? Veient com reacciona la gent cada vegada que trec aquest tema, cada cop hi tinc menys esperances.

Sóc dels que amb Reagrupament va pensar que seríem capaços de muntar un front unitari per a dir prou (i prou potser vol dir una consulta per a l'autodeterminació, prou potser vol dir tancament fiscal, prou potser vol dir no votar més al Parlament Espanyol,...). I em vaig i em van decebre. No en vam saber més.

Seguirem fent de gestiona-tites (com mestre-tites, que ho sap tot i és un perepunyetes, però amb la fal·lera de gestionar), i com en la fàbula de la granota i l'olla, acabarem bullits sense reaccionar, amb una petita diferència: la granota no se n'adona que l'aigua s'escalfa tant que s'acaba morint; nosaltres fa temps que sabem que l'aigua s'està escalfant massa, però no som capaços de dir "o saltem ara, o morirem bullits". I aquest és el meu gran dubte, si sabrem reconèixer el punt de no retorn.

Com deia en Fransec "Titot" Ribera, no n'hi ha prou amb anar de concerts i portar samarretes.