Estimo allò que sóc. Perquè no tinc. No em pertany res. La distància fa uns dies que m'ho xiuxiueja. He viscut tant! I tan bé!
Sento joia pel que he viscut, però també, i segurament sobretot, per com ho he viscut. Sóc en funció de tu, no m'he fet espontàniament, sóc fruit de precs, plors, innocència, errors, tendresa. No sé en què puc ser útil, però sé que viure en tu, i en tu creixeré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada