El sol ja no em colra la pell. Anys d'il·lusions, somriures amagats, treball agraït, carícies privades, fotografies boges, idees de bomber, passions compartides, guitarres solitàries, mestres de qui aprendre, persones que et fan sentir petit, donar-ho tot i sentir que ho perdíem tot a voltes. Generositat, amor, companyia, llàgrimes... i el millor de tot és que ho he viscut compartit.
El sol ja no em colra la pell. Els infants seguiran, i espero que amb ells, el meu a dins també. M'han donat molt. Tant... que em costa de dir què ha estat millor, si aquells moments de passions crues, directes, nues, incondicionals dels infants, o la companyia dels adults. Recordo moments tan bonics, converses tan ben fetes amb ells.
El sol ja no em colra la pell. Creia que em faria molt més mal no ser aquest any de colònies. Hi ha moments que se'm fa... punxant, dolorós, ansiós, trist, saber que ni hi seré, però tinc la impressió que el moment de deixar-ho m'ha arribat en un bon moment. Ara tocava.
El sol ja no em colra la pell. I tant que trobaré a faltar coses! Espero que això no em faci ser menys ric, com a persona. Sé què m'aportava les colònies, i espero poder-ho treure d'algun altre lloc, malgrat a vegades potser costarà d'entendre o d'explicar.
A voltes em sento buit, però eternament agraït. Avui, el sol ja no em colra la pell.
PS- I si, haig de reconèixer que de tant en tant em torturo rellegint les cròniques de colònies dels últims anys...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada