Créixer

D'un temps ençà, que penso en la necessitat de créixer... les empreses, l'economia, els salaris...

Portem-ho a l'extrem: créixer fins a l'infinit excedeix els límits d'allò que coneixem, no hi cap, no és possible. Per tant, el creixement té un límit. Un límit a partir del qual... tabula rasa. Jo vaig néixer un 15 de febrer del 1981, i més tard o més d'hora, després de créixer un temps, desapareixeré.

Està estudiat que un nou negoci, un cop establert i en funcionament, a partir d'una determinada mida, si segueix creixent ha d'apostar per créixer a a un ritme més alt o sinó, reduir la seva mida. 

Segles enrera de tant en tant venia una epidèmia i s'enduïa 1/3 de la població mundial, o una guerra, i au, tornem a començar. Era una manera de regular els recursos de què es diposaven, també.

Sembla que portàvem un anys que ens pensàvem que podíem estar creixent sempre, que sempre aniríem a més, que sempre guanyaríem més, malgrat els alts i baixos. 

Tot té un límit. Quin límit té la població mundial? A partir de quan passarem aquest llindar a partir del qual hi haurà bufetades per l'aigua, per l'espai físic on poder viure, pel menjar,...

Per què no som capaços de renunciar a créixer? Com la botigueta d'abans, sense pretensions, anar fent, viure'n bé, però sense excessos, cadascú amb les seves coses, el forn, la carnisseria, la peixeteria, les verdures, l'aconomat,...

Vinga de tot, per a tots, en tot moment, ara i aquí. Una pizza, una trucada, un missatge, una cançó, un document, una fotografia, una pel·lícula, una sèrie, un llibre, un amic, una reunió,... 

Ens estem malacostumant? A qui li tocarà viure el moment de tabula rasa i recomençar? Qui haurà de fer els sacrificis?

Mentres vas pensant en aquestes preguntes, me'n vaig a demanar un augment de sou perquè l'empresa està creixent molt i jo també vull sucar-hi, què carai!