Una espurna de llum

Montserrat acaba sent refugi de tempestes. Enmig del temporal de final de curs, se'ns acut a en Bacar i a mi anar a fer una excursioneta per Montserrat a veure què fem. Decidim portar tota la paramenta d'escalada per si ens abelleix a mig camí fer ni que sigui un primer llarg d'alguna via, facileta i ben equipada, si us plau, que tenim el coco molt desentrenat.

Així que a quarts d'11, com bons domingueros, ens plantem a fer cua darrere cotxes i cotxes per entrar al pàrquing del Monsestir. Objectiu: Gorros. Mesos enrera ho havíem intentat també amb en Bacar i la Mireia i va acabar en una patxanga de caminadeta de diumenge carregats com mules. Però ves per on, resulta que no hi cap ni un cotxe més, així que toca tornar cap a casa o... deixar el cotxe alguns quilòmetres enllà i apropar-se al Monestir caminant. Decidim que millor que caminar és anar al pàrquing de Can Massana, i d'allà tirarem cap a Agulles o on sigui. Al cap d'unes quantes voltes, i havent comprovat que allà tampoc hi ha lloc, deixem el cotxe al marge de la carretera, en un revolt sortint.

Fem via cap a la zona d'Agulles, ni que sigui per estirar les cames. Veiem una indicació que ens diu "Refugi Vicenç Barbé / Agulles", i com que amb en Bacar ens estem especialitzant en plans ambiciosos, execucions modestes i castanya als refugis, decidim fer-hi cap. El lloc, refugi dels de tota la vida, amb el típic guarda "a veure què volen aquests, ara!". Hi faig una cervesa en dejú, revisem el típic llibre de ressenyes a base d'acumulació de fotocòpies, i optem per acomiadar-nos preguntant al guarda on carai hi pot haver pels voltants una via facileta i ben equipada. Ens envia a La via Aresta Brucs a l'agulla La Màquina del Tren, via facileta facileta, perfecte pel nostre estat d'entrenament físic i mental, ben equipada (xapes rovelladetes, R1 3 burins rovelladets, R2  2 spits en més bon estat, ràpel equipat a banda oposada de l'agulla en general en bon estat).

Comencem amb la intenció no molt definida de fer el primer llarg i marxar. En Bacar l'obre, i decidim fer-la sencera (només dos llargs) i s'acaba convertint en un migdia-tarda aprofitat al màxim, en un balconet amb vistes a Montserrat Sud ben maco.

Tornant cap a casa me n'adono que només he fet tres vies llargues a Montserrat però que la companyia sempre ha estat excepcional, i això ho ha convertit sempre en un viatge interessant. La sensació de tornar a ser dalt una agulla, no té preu.