Himnes pencaires

No fa massa, a la feina vam organitzar una patum (petiteta però que la vam lluitar molt i que ens va costar Déu i ajut) d'aquelles que et fan recordar per què ets treballant on ets, per què té sentit allò que fas cada dia. Hores i dies treballant i a voltes perds el nord, perds la visió d'allò que fas possible i que dóna sentit a l'esforç.

En acabar, alguns ens van felicitar per la iniciativa però la millor sensació va ser la consciència de la feina ben feta, d'haver fet d'alguna manera una mica de justícia i d'història. I en acabar el dia, a la meva companya, no vaig poder més que enviar-li això:

Ara mateix 
enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!, 
que tot està per fer
i tot és possible.”


Miquel Martí i Pol

Font: http://totespossible.com