Estem perdent els costums de saludar-nos adequadament.
Recordo quan vaig anar a Bolívia ara ja fa uns quants anys que en arribar en Pare Rafo de les primeres coses que ens va ensenyar va ser a saludar a la boliviana. Encaixada a quatre mans, copets als braços com si espolsessis l'atra persona, i tornar a encaixada de quatre mans. Fer aquesta salutació a la primera que et presentaven algú et posava en un terreny una mica més proper al local.
També recordo una vegada en un programa de televisió com es passaven més de mitja hora passant les imatges del Rey de España rebent en J. M. Aznar durant l'última legislatura. Feien una comparativa en com havia rebut el seu Rey al González i a d'altres personalitats anys enrera i valoraven que no li queia massa bé en Jose Mari al Rey perquè el saludava diferent als altres, només encaixaven la mà.
Doncs d'alguna manera també he après a interioritzar aquest ritual. Una abraçada és una abraçada i amb una abraçada pots transmetre moltes coses. Una ferma encaixada de mans mirant als ulls ben sincerament també diu moltes coses. El moment quan dues persones es troben i es saluden, és un moment al qual cada vegada dono més importància.
Així és que últimament quan em retrobo amb amics i coneguts, a vegades volent a vegades sense fer-ho expressament, et trobes fent una abraçada tota plena de sentit, que diu molt.
"Espero poder-vos veure altra vegada ben aviat i tornar a recordar com es fan les abraçades que realment volen dir alguna cosa, aquelles que t'agafes i t'apretes l'un a l'altre però gairebé sense voler-ho i notar que l'altre respira i que esteu en comú-unió per un instant."
I me n'adono que l'altra persona sovint se sorprèn de l'abraçada (que potser dura dos segons més que les abraçades normals), però se n'adona que vol dir tantes i tantes coses a la vegada.
Una manera franca de retrobar-nos i gaudir del moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada