Ahir era per casa mons pares i vaig anar a la meva habitació: com que encara no me n'he desinstal·lat del tot perquè la meva mudança va ser provisional, hi tinc molt de merder. Vaig obrir el primer calaix de l'escriptori. Hi tenia ben endreçades per anys les agendes des de l'any 94. Quina manera de retrocedir en el temps! Temps d'institut! Veure les notes, veure les reunions,veure els deures, veure les preocupacions,... tota una altra època. Vaig prendre conciència del temps que ha passat, de com hem crescut tots plegats en relativament poc temps. Les fotos fan gràcia perquè veus com has canviat físicament, però en l'agenda vaig ser capaç de veure'm les inquietuds, els neguits, les ganes de viure,...
sense malmetre’t gens les mans,
per tu que mires sempre enrere
perquè et fa por mirar endavant.
També per tu que sempre trobes
que el guany és poc i el risc és dur,
tu per qui mai no val la pena
d’alçar la veu contra ningú.
També per tu que ara m’escoltes
i et sembla estrany això que et dic,
per tu que dius que les paraules
tenen un deix de llibre antic.
També per tu que et fas enrere
si el joc et sembla poc segur,
també per tu que tot ho esperes
de l’altra gent, també per tu.
També per tu que no t’adones
d’aquells que passen pel carrer,
que has après a no fixar-te
en tot allò que no et convé.
També per tu que tens la norma
de moure’t sempre al grat del vent,
tu que quan parles dels qui lluiten
en dius sovint la pobra gent.
També per tu que converteixes
l’orgull subtil en pietat,
tu que no entens que encara hi hagi
gent que demana llibertat.
També per tu, si ara voldries
no haver dit mai que no a ningú.
També per tu, si quan m’escoltes
et sent molt sol, també per tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada