Una estona de cel

Ripollet, febrer de 2004

"No tinc ganes de pensar, tinc ganes de dormir, d'asseure'm davant el piano i tocar la guitarra i també el piano, i cantar, lent, suau. I sentir-me petit, sol, en silenci. Com quan estàs de colònies i busques aquells moments de soledat. Encara recordo com si fos ara les colònies a la casa de Les Vinyes, anat d'excursió cap a Avià, com en arribar a un revolt del camí tot vorejant un camp de blat ben ros vaig aturar-me mentre els nens també recuperaven forces. Vaig girar el cos cap a l'oest, deixant el sol pràcticament a l'esquena, i vaig intentar no pensar en res. El camp de blat se m'oferia sota els meus peus, daurat, acaronat pel vent, que l'anava gronxant ara cap aquí, ara cap allà. Res millor. I el vent m'amoixava la pell seca, i la cara, i la cridoria dels nens quedava lluny, i era del tot plàcida i alleujant. El cel tan blau, l'herba que hauria de ser mig seca tan verda, el blat tan groc!! Vam tornar a arrencar el pas que encara estava mig ennirvanat, i els nens m'anaven corrent per sota els braços..."

Una estona de cel.