Allò que necessites

Ho necessito, cada cop més. Aquest dissabte vaig fer la meva primera via llarga com a escalador independent, sense tenir cap monitor-mainadera, anant de primer. La via és fàcil i està extra-equipada, i llavors la complicació bàsicament és mantenir-te tranquil pensant que segur que no cauràs.

Vam començar amb un dia emboirat i humit. A mitja paret, a la primera reunió, el temps va tombar i va aparièxer el sol il·luminant Sant Benet. Fent l'últim llarg les boires van tornar a baixar, amb una sensació de fred més intensa. La Gemma, la meva companya de cordada, va resultar ser una parella extraordinària fent els seus llargs com a primera amb una tranquil·litat i rapidesa dignes d'escaladors amb força més experiència que nosaltres.

A dalt de l'agulla Magdalena Inferior vam esperar la cordada d'en Pep i la Laia, que estaven fent una via paral·lela a la nostra ("Rataplan" i "La que hi falten spits" respectivament).

Hi vam trobar en Guillem, company del CADE, que havia pujat per un altre cantó. Mentres esperàvem, la boira i el capvespre feien més feble la llum dalt el cim, de manera que prevèiem rapelar l'agulla ja de nit. Per sort portàvem alguns frontals (no me'l tornaré a deixar més al cotxe).

Un cop la Laia i en Pep van ser a dalt vam recollir les seves cordes el més ràpid possible perquè ja pràcticament era fosc. Els que ja hi érem havíem preparat la instal·lació de ràpel i en Guillem va baixar el primer per assegurar-nos. Després la Gemma, després la Laia. En Pep i jo ens vam quedar dalt el cim una estona. Segurament serà un d'aquells moments per a recordar durant molt de temps. La boira, el vent, les campanes del monestir, allà dalt sabent que no necessites res més que allò mateix per a sentir-te bé. Que senzill! Que simple! Quin moment tan immens! I un somriure permanent va dibuixar-se'm a la cara i al pit fins que vaig ser altre cop a baix de l'agulla i ja recollíem les cordes per tornar, a les fosques, cap al monestir i d'allà cap a l'ermita de Santa Cecília.

L'excursió nocturna pel bosc, la baixada per les escales del cremallera, conèixer la nena i el pare que ens havien estat observant i amb la que havia parlat des de la primera i tercera reunió, sentir que som un equip, que ho hem aconseguit junts, que sense vosaltres no hagués pogut viure aquest moment. La importància dels companys de viatge.

De nit ens vam quedar a dormir a Santa Cecília, després de sopar abundantment al Bar Anna de El Bruc. Només vaig tenir un moment de tristor durant el dia: en Ferran em va trucar per dir-me que el divendres s'havia mort la Mei, la meva professora de p3 i p4. Vaig guanyar els Jocs Florals de Cerdanyola amb un escrit sobre ella.

El diumenge, d'excursió al Puigsacalm. Ja tindrem temps d'explicar-ho.

Quina sort tinc de poder viure moments com aquests amb gent com aquesta.

Gràcies!