Suposo que per a fer un escrit interessant abans hauria de pensar què és el que voldria dir-me en aquest post, no? Però al final acabes pensant que com que precisament el que véns a fer aquí és a desfogar-te i a ordenar (molt matusserament) les teves idees, doncs que fet per fet, més val fer-ho a raig fet.
Abans de començar aquest curs acadèmic ho vaig avisar: el Jaume d'abans tornarà! I ha tornat. No paro mai per casa. Tinc tantes coses a fer... i tant poc temps! Avui una amiga meva em deia "no podries tenir parella ara per ara", i té tota la raó. Si podria dir que gairebé no tinc temps per veure'm ni a mi mateix! Però no hi puc fer més... m'encanta! Sóc així, què hi farem!
Tinc la impressió que estic aprofitant els meus 25 anys. I tant! Estic aprenent a fer escalada, estic aprenent a llegir les cartes del tarot, estic retrobant amic, estic iniciant nous projectes i més que vindran.
De rellotges biològics en sento a parlar molt sovint i jo tinc la impresió que ja fa molt de temps que em fa tic-tac, però de totes maneres no em preocupa i no crec que sigui perquè "encara sóc jove". Diria que no em preocupa perquè sé que quan arribi me l'agafaré amb totes les ganes i forces i il·lusions que tingui. I que Déu sap quan serà.
Una de les dèries que se m'ha posat al cap és retirar-me uns dies a un monestir o similar. I tinc dues opcions: la casa dels Jesuïtes a Manresa o el Monestir de Poblet.
Una de les coses més maques de l'escalada és el silenzi, parlar amb tu mateix. Hi estàs obligat: una paret enfilada, enfilada, i de cop arribes a un sostre que has de superar. Només ho pots aconseguir si n'estàs convençut, i només tu te'n pots convèncer. Diria que l'escalada m'ajudarà a coneixe'm, a saber la meva manera de pensar, d'afrontar els problemes, les dificultats, a entrenar-me (mentalment, principalment).
Haig de refer el pla estratègic dels meus propers mesos... :)
Abans de començar aquest curs acadèmic ho vaig avisar: el Jaume d'abans tornarà! I ha tornat. No paro mai per casa. Tinc tantes coses a fer... i tant poc temps! Avui una amiga meva em deia "no podries tenir parella ara per ara", i té tota la raó. Si podria dir que gairebé no tinc temps per veure'm ni a mi mateix! Però no hi puc fer més... m'encanta! Sóc així, què hi farem!
Tinc la impressió que estic aprofitant els meus 25 anys. I tant! Estic aprenent a fer escalada, estic aprenent a llegir les cartes del tarot, estic retrobant amic, estic iniciant nous projectes i més que vindran.
De rellotges biològics en sento a parlar molt sovint i jo tinc la impresió que ja fa molt de temps que em fa tic-tac, però de totes maneres no em preocupa i no crec que sigui perquè "encara sóc jove". Diria que no em preocupa perquè sé que quan arribi me l'agafaré amb totes les ganes i forces i il·lusions que tingui. I que Déu sap quan serà.
Una de les dèries que se m'ha posat al cap és retirar-me uns dies a un monestir o similar. I tinc dues opcions: la casa dels Jesuïtes a Manresa o el Monestir de Poblet.
Una de les coses més maques de l'escalada és el silenzi, parlar amb tu mateix. Hi estàs obligat: una paret enfilada, enfilada, i de cop arribes a un sostre que has de superar. Només ho pots aconseguir si n'estàs convençut, i només tu te'n pots convèncer. Diria que l'escalada m'ajudarà a coneixe'm, a saber la meva manera de pensar, d'afrontar els problemes, les dificultats, a entrenar-me (mentalment, principalment).
Haig de refer el pla estratègic dels meus propers mesos... :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada