Quan tens la sensació que saps perfectament com hauria de ser, i et sents buit perquè sents que la tens però et manca algú. Perquè només és ombra, al teu cap, i de moment no hi ha ningú que li prengui el relleu i li regali una cara d’àngel i un nom sedós.
Simplement, sents que la tens a la punta dels dits, gairebé al teu abast, però no hi és. “Sempre a la punta dels dits, estirant-me a punt, gairebé, a punt,...”
Simplement, sents que la tens a la punta dels dits, gairebé al teu abast, però no hi és. “Sempre a la punta dels dits, estirant-me a punt, gairebé, a punt,...”
4 comentaris:
tot arribarà jau!!!! no tinguis pressa i disfruta del camí!!!!
cu cut
Ja tens raó, ja... sort que pel camí hi ha nenes ben maques que ens alegren la vista i l'esperit! Vinga a picar pedra!
aquesta és la grandesa (i més en la nit), ser en estat buscant; i buscar què?... simplement però complex (no complicat) essent l'acció de cercar, investigar, indagar, explorar, intentar... i així -per tant- nodrint... (vull dir nodrint-te). I és que igual que el gos, ens excita més la imminència de menjar que el propi menjar... no ho sé no ho sé...jejejejejee ull amb l'olla gitanaaaaaaaa bona nit!
Molt cert que potser ens agrada més la imminència del menjar que el menjar en si mateix, si més no a mi em passa. Però de fet ara per ara no hi ha imminència.
Això sí, l'Olla gitana ha de ser el nou descobriment d'en Ferran Adrià! Aquest país no seria el mateix sense ella!
Publica un comentari a l'entrada