que arriba ara per Sant Joan
-quan s'acurten les nits-
dóna'm la boca;
em beus des de l'abisme
i a penes pots somriure.
Arran de la ferida
et parle de demà,
i t'explique amb els dits
que sempre em torna
un gran desig de viure't
que a penes puc descriure.
A voltes ets la dida
i a voltes la destral
que veu tots els envits
d'aquesta aposta,
sense que ningú et dicte
com és com has de viure.
Feliu Ventura
Una ombra dins el cap. Fa molts anys que t'estic imaginant, sempre a la punta dels dits, estirant-me a punt, gairebé, a punt,...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada