Ha estat un parèntesi que hauria d'haver estat de reflexió però pràcticament no he pensat gaire en el blog. A voltes les coses es precipiten més que no pas passen.
Bé, el cap de setmana ha estat tot un èxit! Tot va començar el divendres. Vaig plegar tard de la feina i tenia ganes de parlar amb algú. No paro mai per casa, i una nit que podia sopar amb la família, resulta que no hi havi ningú a casa. Vaig fer tres trucades, vaig anar a casa una amiga, i res, ningú, així que vaig plegar veles i a casa vaig sopar unes croquetes boníssim amb olives i tele de divendres vespre-nit. Per sort vaig anar a dormir d'hora: l'endemà m'havia de llevar d'hora perquè me n'anava a Sevilla amb una colla de fanàtics del Barça a veure el partit contra el Sevilla. L'experiència genial, malgrat perdre el partit: Sevilla i el seu "fiesteo", l'estar al carrer, és una vida molt de conviure, molt feta als altres, a quedar, a passar l'estona fora de casa. És que quan deu fer calor de la forta no et deus poder estar pas tancat a casa,...
Després de l'odissea d'anar a Sevilla, veure el partit i tornar amb el vol de les 7'50, vaig anar a escalar amb la Laia. Santes casualitats, resulta que em va trucar per anar a escalar en el precís instant que em deixaven davant el meu cotxe a Zona Universitàri, a 500 metres d'on la Laia m'estava trucant. Així que vam perdre'ns una mica per la comarca del Penedès (?) i, el temps just de fer una via de segon i baixar corrents cap a casa perquè a la tarda havia quedat a Barcelona per fer un cafè. De fet, vaig decantar-me més cap a la camamilla perquè tanta fritura a Sevilla havia de deixar petja! Una posta de sol prou maca i cap a ESADE que havíem quedat amb en Bassa i la troupe per assajar amb els instruments. Molt divertit tot plegat. Això s'hauria de repetir, quedar per quedar, amb els instruments, i si ve de gust, acabar les postres tocant una rumbeta ben amanida o una havanera...
En acabar vaig passar per casa a sopar que feia molts dies que no veia la família, però resulta que la meitat ja eren a dormir, així que tampo no vam avançar gaire :)
El detall positiu del dia d'avui: la Mireia m'ha regalat un llibre ES-PEC-TA-CU-LAR, "Guerreros de la roca, entrenamiento mental para escaladores" d'Arnos Ilgner. Caldrà veure si és bo o què, però per poc que en sigui ja m'anirà bé perquè ara per ara aquest és la meva principal debilitat a l'hora d'enfilar paret. Tinc ganes de provar via llarga per veure si sóc capaç d'entomar altre cop el risc d'allunyar xapes, confiar en el material,... només de pensar-hi ja em suen les mans!
Poc a poc i bona lletra, amb il·lusió, però sense presses.
Bé, el cap de setmana ha estat tot un èxit! Tot va començar el divendres. Vaig plegar tard de la feina i tenia ganes de parlar amb algú. No paro mai per casa, i una nit que podia sopar amb la família, resulta que no hi havi ningú a casa. Vaig fer tres trucades, vaig anar a casa una amiga, i res, ningú, així que vaig plegar veles i a casa vaig sopar unes croquetes boníssim amb olives i tele de divendres vespre-nit. Per sort vaig anar a dormir d'hora: l'endemà m'havia de llevar d'hora perquè me n'anava a Sevilla amb una colla de fanàtics del Barça a veure el partit contra el Sevilla. L'experiència genial, malgrat perdre el partit: Sevilla i el seu "fiesteo", l'estar al carrer, és una vida molt de conviure, molt feta als altres, a quedar, a passar l'estona fora de casa. És que quan deu fer calor de la forta no et deus poder estar pas tancat a casa,...
Després de l'odissea d'anar a Sevilla, veure el partit i tornar amb el vol de les 7'50, vaig anar a escalar amb la Laia. Santes casualitats, resulta que em va trucar per anar a escalar en el precís instant que em deixaven davant el meu cotxe a Zona Universitàri, a 500 metres d'on la Laia m'estava trucant. Així que vam perdre'ns una mica per la comarca del Penedès (?) i, el temps just de fer una via de segon i baixar corrents cap a casa perquè a la tarda havia quedat a Barcelona per fer un cafè. De fet, vaig decantar-me més cap a la camamilla perquè tanta fritura a Sevilla havia de deixar petja! Una posta de sol prou maca i cap a ESADE que havíem quedat amb en Bassa i la troupe per assajar amb els instruments. Molt divertit tot plegat. Això s'hauria de repetir, quedar per quedar, amb els instruments, i si ve de gust, acabar les postres tocant una rumbeta ben amanida o una havanera...
En acabar vaig passar per casa a sopar que feia molts dies que no veia la família, però resulta que la meitat ja eren a dormir, així que tampo no vam avançar gaire :)
El detall positiu del dia d'avui: la Mireia m'ha regalat un llibre ES-PEC-TA-CU-LAR, "Guerreros de la roca, entrenamiento mental para escaladores" d'Arnos Ilgner. Caldrà veure si és bo o què, però per poc que en sigui ja m'anirà bé perquè ara per ara aquest és la meva principal debilitat a l'hora d'enfilar paret. Tinc ganes de provar via llarga per veure si sóc capaç d'entomar altre cop el risc d'allunyar xapes, confiar en el material,... només de pensar-hi ja em suen les mans!
Poc a poc i bona lletra, amb il·lusió, però sense presses.
1 comentari:
:)
m'alegra saber que el llibre t'ha agradat.
Ara ja no tens excusa per no pujar parets sense parar!! A veure si aconseguim fer una sortideta plegats.
Força bunyolet!
Publica un comentari a l'entrada