Per això vaig caure. Perquè em vaig cagar.
Dissabte matí era a Can Jorba escalant amb en Jordi Lluís. Vam decidir començar per una via que ja havia obert de primer dues vegades, acompanyat per la Mireia i en Jordi. Però aquest dissabte era "el dia després" de la caiguda a Mediona amb en Josep Manel el cap de setmana abans (cop al genoll i turmells que van patir l'amortiguació de l'aterratge). En començar a pujar la via a Can Jorba no vaig poder evitar patir. Patia perquè "sabia" que cauria, i com més m'allunyava de la xapa, més em bloquejava, més em costava fer cada nou pas. Les preses semblaven més impossibles, els peus més despenjats, la posició més insegura,... fins que en arribar al cap d'una bona estona tot just a la segona xapa i mitja, vaig caure, castigant altre cop els turmells encara tovets després de l'última caiguda.
El que més em va fotre va ser saber que havia estat el meu cap el que m'havia fet caure. Bé, d'acord que el fet que el dia abans hagués anat a jóc a les 4 o les 5 no em va ajudar a sentir-me en plena forma, però de totes maneres va ser LA POR la que no em va deixar pujar, la que em va fer caure. Em sembla que d'això va l'escalada, de controlar-te.
Però és molt important que comenci per reconèixer quin problema vaig tenir per començar a trobar-hi solucions. Res tu, que em vaig cagar!
Dissabte matí era a Can Jorba escalant amb en Jordi Lluís. Vam decidir començar per una via que ja havia obert de primer dues vegades, acompanyat per la Mireia i en Jordi. Però aquest dissabte era "el dia després" de la caiguda a Mediona amb en Josep Manel el cap de setmana abans (cop al genoll i turmells que van patir l'amortiguació de l'aterratge). En començar a pujar la via a Can Jorba no vaig poder evitar patir. Patia perquè "sabia" que cauria, i com més m'allunyava de la xapa, més em bloquejava, més em costava fer cada nou pas. Les preses semblaven més impossibles, els peus més despenjats, la posició més insegura,... fins que en arribar al cap d'una bona estona tot just a la segona xapa i mitja, vaig caure, castigant altre cop els turmells encara tovets després de l'última caiguda.
El que més em va fotre va ser saber que havia estat el meu cap el que m'havia fet caure. Bé, d'acord que el fet que el dia abans hagués anat a jóc a les 4 o les 5 no em va ajudar a sentir-me en plena forma, però de totes maneres va ser LA POR la que no em va deixar pujar, la que em va fer caure. Em sembla que d'això va l'escalada, de controlar-te.
Però és molt important que comenci per reconèixer quin problema vaig tenir per començar a trobar-hi solucions. Res tu, que em vaig cagar!
1 comentari:
Jau! A la paret la por és el més difícil de controlar,.. hi ha dies en q la pots dominar i escalar es converteix en una passejada relaxada on només hi ets tu i la paret, però n'hi ha d'altres, en q és impossible! I suposo q aq intent de controlar un instint tan primari és el q fa q hi estiguem totes i tots tan enganxats, no? Eh?
Apa, passa un molt bon dia i molts petons!
Publica un comentari a l'entrada