Els vespres d'hivern

Quan fa fred és quan més recordo la vida d'estudiant. Sortir de la biblioteca, amb el cap remogut, aparèixer al carrer ben abrigat i amb aquell vent fred que et bufa les galtes i et calma el cap. S'ho enduia tot. I marxaves en silenci cantant una cançó de les que no li trobaves el sentit.

He marxat de tantes ciutats
on m'hagués pogut quedar
he deixat a tanta gent
que podria haver estimat.
No recordo quan vaig començar
s'ha fet llarg el camí.
Però avui s'ha acabat, estic cansat
no vull marxar mai més d'aquí.
Ja no tinc temps per somniar
ja no tinc forces per lluitar.

El que escric no té cap sentit
massa tard, massa sol
no tinc sort en aquesta nit
i aquest vers mor a poc a poc.
He llegit en algun lloc
que la vida és de veritat
no hem vingut aquí per somniar
això ho aprenem més tard.
Només fumo molt i dormo poc
però avui vull aturar-ho tot.

Gairebé no puc caminar
no puc mantenir-me dret.
En quin hotel he de naufragar
en quin llit acabaré.
Cada dia em sembla el mateix
jo et donc tot el que tinc.
Però demà hi haurà un altre concert
digueu-me què espereu de mi.
Fa temps que estic així
porto tantes nits sense dormir.

Hi haurà algun dia que deixaré de sentir-me les cançons de Sau tan meves?