Veni, vidi, vici.

Potser no hauria de ser tan contundent amb la valoracio de la meva estada a Londres, perque encara em queden quatre dies per polular per la "illa", pero de moment, en termes professionals, podriem dir que la visita ha estat exitosa.

si, m'han xocat, algunes coses, pero m'esperava trobar-me amb una ciutat molt mes sorprenent. Suposo que no m'hi he estat prou encara i que la televisio ja ens ho ha ensenyat practicament tot, sobre aquest mon nostre de ciutat.

Estic tenint temps per llegir-me un llibre que fa temps que tinc, "Guerreros de la roca". Ja en parlarem mes endavant perque tot just vaig pel principi (si amics, es un llibre d'aquells que s'ha d'anar llegint a poc a poc i deixar-ho reposar), pero de moment en van sortint coses molt interessants.

Per variar m'he deixat la camera de fer fotos a casa, aixi que poc material podre compartir.

No us ho perdeu: maig, juny,... i me'n vaig de colonieeeeeeeeeeeeeeeeeeees!!!! Que Deu ens enganxi confessats!!

Sant Jordi mata el drac

Per primer cop diria que he viscut un dia de Sant Jordi com la majoria dels mortals. En parella, fent l’intercanvi de llibres i rosa, amb sorpreses i, mentres passejava, em sorprenia del munt de parelles acaramelades, per aquí i per allà, que caminava, s’abraçava o senzillament es miraven. Fins i tot a les 12, cap al tard, caminant cap al cotxe, me’n vaig trobar unes quantes! Ahir va ser un d’aquells dies que vas pel carrer i veus tothora cares amb un mig somriure permanent i mig dissimulat, inquiet, que et fa vibrar i t’impulsa també a omplir-te el pit i definitivament, somriure també. Dia de sol, dia de vellut, càlid, suau. Diada que neix del patiment, del perill, de l’agosarament, de l’empenta, del sacrifici, de la vida i de la mort, de la vida que neix de la mort, Sant Jordi mata el drac, brolla la rosa a glopades i t’enamores i és el destí.

És allò que fa especial Sant Jordi, un dia com un altre, però tan fixat com et quedes en els petits detalls, en l’emoció, en els altres. En allò tan de cada dia.

Jo sí que sóc de segona...

Article d'Albert Om sobre el documental de TeleMadrid "Ciudadanos de Segunda".

El meu retorn

Torno a tornar a la feina, amb menys esma que mai. Tinc la teoria que necessito algun tipus de complex vitamínic perquè havent estat malalt durant l'última setmana (tranquils que només m'ha aixafat 3 dies de vacances) tinc la impresió que he acabat amb totes les reserves que podria haver tingut algun dia.

Si tot just comencen!

Ara arribo de ca la Laia, des del divendres migdia fins ara.

Dos dies escalant per Solius i zones properes. Ara mateix estic fet una caqueta, perquè no estic gens acostumat a aquest ritmet, però totalment satisfet després de fer gairebé dues vies de primer. Mica en mica anirem guanyant confiança i aprenent a caure sense prendre mal...

La Laia tiba fort. I sinó mira com es fa un 6b amb la calma! (Única foto del cap de setmana; és el que té endur-se la càmera sense bateria...). S'ho va haver de mirar, oi, però no anava com un xoriço i va anar pujant. Mica en mica anirem agafant confiança.

Tinc la impresió que demà haig d'anar a treballar, però... què carai, si demà començo les vacances!!! Hahahahahahahahahaaaa... m'encanta!!! Ja estic pensant en anar a fer esquí de fons, i a escalar, i aquest cap de setmana que ve, a Manresa a celebrar l'aniversari de la Beth i el meu.

Avui és dia d'estar-se per casa, encendre la llar de foc, quedar per fer un cafè i potser fins i tot anar al cinema cap al tard.

Va amunt les vacances!

Vacances

Marxo de vacances. 11 dies. Em semblen un munt. Començo quatre dies a ca la Laia a la costa. No ho hem tingut clar què fèiem fins ahir vespre!

Quina llàstima que senti que necessito vacances. No hauria de ser així. No hauríem d'aspirar a treballar en alguna cosa que ens ompli de veres? Pensar "ja era hora que arribessin les vacances" em fa l'efecte d'un "no sé què hi faig aquí però hi segueixo". Per sort tenim uns dies per prendre distància i repensar les coses.

M'encanten les minucieses del dia a dia, allò més petit i quotidià que et passa pràcticament a diari i que un dia quan t'hi pares escoltar, mira, olorar,... es torna nou i descobert. Les vacances són dies per a fer-ho.

Ahir vaig conèixer una persona molt interessant, en Tacio, a la Fuixarda. Em va estar explicant que estava bevent una aigua molt bona, i que portava la bossa de farina de se mare perquè la seva se l'havia deixada a casa, i em va explicar una pel·lícula que havia anat a veure,... impresionant la capacitat de parlar d'un nen de 3 anys vestit en un arnés.

De cap a les vacances!! Ueeeeeeeeeeeee!!