Acabo aquest viatge confiat que hi ha gent bona pel molt fent-se càrrec, carregant i encarregant-se del pes d'altri. Escalfa el cor. Perquè malgrat vivim en un món amb cotes de desenvolupament humà, científic, tecnològic, mèdic,... ben altes, en paguem un preu ben alt. I no en som prou conscients.
Podríem optar per anar fent la viu-viu, qui dia passa anys empeny, que la vida ja és prou complicada. Però al mateix temps, com viure aliens al patiment dels altres? Cap a quin món ens apropa que jo pugui viure (conscient o incoscientment) a costa del patiment d'altres?
Havent vist la bona feina de gent com la comunitat d'Scalabrianes a San Pedro de Macorís, o la resiliència de la gent a El Salvador confrontant una dictadura, jo hi aporto el meu gra de sorra amb el suport que els podem donar. Esclar que sí! I sentir que tens el privilegi de batallar al seu costat, d'ajudar a portar la càrrega que ells també estan ajudant a carregar, et fa sentir més proper, amb ganes de passar més temps amb ells, amb ganes d'ajudar encara més. Intel·ligentment, repensant què fem, escalant tan com puguem el nostre impacte, però sense perdre de vista que també hem d'estar "en frontera", on hi ha la necessitat més urgent. I més humana.
Personalment em satisfà, però no em deixa tranquil, perquè segueixent havent-hi tants llocs del món que cremen.
Què puc fer-hi jo...?
...per no restar impassible? I deixar-me afectar.
...per alleujar qui pateix?
...per fer que quelcom canviï?
Cal fer allò que creiem que té sentit (també universalment). I pensar amb qui fer-ho.
